"Jo del pis no em moc"

“Jo del pis no em moc!” és una frase que es solt repetir molt en els primers moments d´una separació, divorci o ruptura de parella. Hi ha una postura generalitzada a pensar que el primer que abandona la vivenda familiar està perdut, que queda condemnat a pagar la meitat de la hipoteca i demés despeses que genera la vivenda, condemnat a buscar un nou habitatge mentre l´altre ( el que es queda al pis) en sortirà guanyador i gaudirà tranquil.lament de l´ús del pis, com a mínim fins que es vengui (i tal i com està la situació econòmica això pot quedar molt lluny).

Aquesta postura rotunda a aferrar-se a la vivenda pot comportar situacions extremes on la convivència entre la parella resulta insostenible i al final, un dels dos, acaba marxant per pur desgast psicològic de la situació.

Els primers moments de la ruptura de la parella solen ser els més dificultosos, sobretot perquè s´actua sense assessorament legal, i són moments de màxima crispació on s´està assumint que allò pel que un dia es va apostar, està trencat. És en aquests moments on ens bombardegen un munt de preguntes: - si marxo del pis, qui paga els subministres d´aigua, llum i gas? Qui paga les despeses de la Comunitat de Propietaris? Les quotes de la hipoteca? Què passa amb els mobles? Em pot denunciar per “abandonament de família”?, pot entrar a viure una altra persona al pis? ...uf!.

Tot necessita el seu temps. Temps per assessorar-se. Temps per negociar. Temps per arribar a un acord. Temps per vendre el pis. Ara bé, el que demana més temps, és un procediment judicial per liquidar la vivenda en comú...